Ara fa uns 8.000 anys...

Els canvis climàtics van portar temperatures més càlides. Els habitants de les zones mediterrànies començaren a viure a l’aire lliure, als abrics rocosos i també en cabanes. El gos començà a participar amb els homes i les dones en les tasques de cacera. Els boscos continuaven sent la principal font d’aliment, plens d’animals i de plantes comestibles…

Els últims caçadors

Aquests grups humans tenien profundes creences religioses. Enterraven els seus difunts en fosses, tant sota els mateixos habitatges —els avantpassats eren també membres de la família—, com en cementiris apartats d’aquests. I molts dels difunts eren enterrats acompanyats del cadàver del seu gos. Els arcs i les fletxes es perfeccionaren. El seu invent fou un èxit, una tècnica que sobrevisqué mil·lennis entre les cultures d’arreu del món. Les puntes dels projectils eren autèntiques trampes que es clavaven en el cos dels animals i els produïen una mort segura, un fet vital per no perdre les peces.

Un art nou

A partir d’aquest moment, a la zona oriental de la península Ibèrica es desenvolupà un art que constituí un fet insòlit a Europa, una nova manera d’expressió, més viva i dinàmica, que ens és pròpia i ens defineix: l’art rupestre llevantí, on s’inclouen les primeres pintures de la Roca dels Moros del Cogul.