Els orígens de l’art i la comunicació gràfica a Catalunya

La Roca dels Moros, situada al terme municipal del Cogul (Lleida), és el conjunt d’art rupestre més significatiu i emblemàtic de Catalunya. Figura entre els murals prehistòrics més divulgats de la bibliografia arqueològica peninsular. Ja a principis del segle XX va representar la revelació d’una nova tradició rupestre desconeguda a Europa, un estil de la vessant mediterrània, principalment pictòric, que seria divulgat com a «art llevantí o conjunt postpaleolític naturalista».

Des del primer moment, les pintures rupestres del Cogul van cridar l’atenció dels investigadors de dins i de fora del país, de manera especial les suposades escenes de la cacera de bisó, les cabres alpines i la dansa fàl·lica, i es va iniciar una llarga polèmica sobre la seva filiació cultural i cronològica.

La troballa

Les primeres notícies sobre la Roca dels Moros van aparèixer publicades al diari La Veu de Catalunya dels dies 9 i 10 d’abril de l’any 1908, i poc després, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Les dues ressenyes foren redactades pel geògraf Ceferí Rocafort.

Les pintures rupestres del Cogul es van convertir en les primeres imatges de la prehistòria catalana i en poc temps van passar a ser un referent obligat dels estudis de l’art rupestre nacional i internacional.

Patrimoni mundial

Des de la troballa de la Roca dels Moros, ara fa cent anys, s’han descobert més de vuit-cents conjunts d’art rupestre per les terres del Llevant peninsular, els quals van ser incorporats a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO al desembre del 1998 (reunió celebrada a Kyoto, Japó). La declaració d’aquest «art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica» on s’emmarca la Roca dels Moros, inclou les comunitats autònomes d’Andalusia, Castella-la Manxa, Aragó, Múrcia, València i Catalunya.

Avui es compten a milers les figures d’aquestes tradicions rupestres, resguardades en covetes i abrics de les serralades del prelitoral mediterrani. Són un repte per als investigadors i les administracions públiques, que han d’estudiar, conservar i difondre aquest patrimoni de la humanitat.